El curiós origen de la paraula ‘espavilar’ i la seva relació amb les espelmes.

Estem acostumades a utilitzar moltes paraules en el nostre dia a dia, i sovint desconeixem totalment el seu origen. Avui us parlaré d’una paraula que m’agrada bastant i que, a més, té una bonica relació amb el món de les espelmes. 

Espavila!

Es tracta d’“espavilar”. Diem que una persona és “espavilada” si pensem que és intel·ligent, desperta, ocurrent; en resum, que sap reaccionar davant les circumstàncies de la vida. També la utilitzem com a crit d’atenció: “eh! espavila!”, quan veiem que algú està sent molt lent, mandrós, maldestre, sembla adormit, o no reacciona ràpidament davant què està succeint.

Originàriament es feia servir el terme “despavilar”, que ve de la unió del prefix “des-” (negació, privació) i “pavil” (metxa que hi ha a les espelmes de cera i, antigament, als llums d’oli). 

Segons la RAE, les paraules castellanes “espabilar” i “despabilar”, continuen sent vàlides i la seva accepció original és “treure la part ja cremada del pavil o metxa a espelmes i llums d’oli”. Amb aquesta acció el que s’aconseguia era revifar la flama perquè donés més i millor llum. De fet, en moltes esglésies antigament existia l’“espavilador” que era qui estava a càrrec de vigilar que el ble dels ciris no deixés de cremar. És a dir, la persona responsable de mantenir viva la flama.

D’aquí sorgeix el significat al qual totes estem més acostumades (i probablement el que usem més sovint), com a sinònim de l’acció d’aclarir-se, treure’s la mandra o la son; incitant i estimulant a qui li ho diguem (espavila!) al fet que rendeixi més, tingui major vigor o estigui més despert. 

Per això m’encanta aquesta paraula, que en el fons fa referència a mantenir sempre la nostra flama encesa, viva, alerta, curiosa. Sempre vives per a superar obstacles, per a aprendre, per a investigar i viure plenament.

I ara que sabem tot això… què podem fer per a “espavilar” les nostres espelmes?

Si quan encenem la nostra espelma de cera d’abella, cada dues o tres hores retallem una mica el ble, aconseguirem que la flama sigui més estable i millorarà la combustió. 

Si veiem que es carbonitza la punta de la metxa, el que hem de fer és apagar l’espelma, retirar el tros més “carbonitzat” i tornar-la a encendre. També tenim l’opció de tallar aquest tros amb unes tisores sense necessitat d’apagar l’espelma, però així potser ens poden caure trossos de la flama carbonitzada a la cera fosa. 

Així que ja sabeu, espavilem i mantinguem viva la flama!